La Corona va acumular un munt d’elogis crítics i va emportar-se un Emmy a Claire Foy, i ara HBO espera que la inesperada popularitat de la sèrie Netflix als Estats Units dirigeixi alguns globus oculars cap a Reina del món, el seu nou documental que explica un any de la vida de la família reial britànica.
Tot i que no compta amb Isabel II bufant amb un stogie ni amb el príncep Harry que corre nua pel castell de Windsor, la pel·lícula d’una hora ofereix moments d’alegria divertida (la princesa Anne explica per què no s’estrenyen les mans) i els humanitza? voyeurisme (Elizabeth pot ser irònica!). De fet, tot i que un projecte com aquest pot haver provocat un esclat en els anys d’Obama, les anades i vingudes d’aquests britànics amb midó se senten com a menjar confortable per a la televisió, ja que la nostra pròpia república sembla caure diàriament a la vora d’un nou tipus de col·lapse.
Vivim temps dividits, diu Nick Kent, el productor executiu del doctor, i els polítics no estan fent una feina molt bona per reunir la gent. Una de les funcions de la família reial és estar per sobre de la política i reunir la gent. Per tant, hi ha una mena d’anhel per la monarquia.
Subscriviu-vos al butlletí diari de l’Observador
La gran revelació per a mi és que la reina té un gran sentit de l’humor, diu Kent, i és molt astuta pel que fa als mitjans de comunicació. A la seva manera, Sa Majestat és la culpable de la royalmania; va insistir que la seva coronació de 1953 es convertís en la primera televisió, dient a un disgustat Winston Churchill que l’omplís.
Però la pel·lícula no té gaire frivolitat, ja no hi ha temps per fer-ho banys indulgents i recollida de vodka al migdia . Ells fan fer coses, diu Kent. No és una posició decorativa. Treballen molt, molt dur, i suposo que saben que ho han de fer. És un procés constant de demostrar la vostra rellevància en temps canviants i això requereix un treball dur.
Reina del món s’estrena l’1 d’octubre a les 20 h. ET.