John Lithgow a Històries de cor .Companyia de teatre Roundabout Tota obra que paga el preu d’un bitllet, ja sigui en un temple de Broadway o en un graner d’estiu a Maine, té la mateixa obligació: explicar una història que enviï el públic a casa sentint alguna cosa. Aquest és un fet que la majoria dels dramaturgs d’avui dia opten per oblidar o ignorar, i és una tradició que John Lithgow, ingeniós, versàtil i carismàtic, celebra en una agradable producció de Broadway anomenada Històries de memòria al teatre American Airlines. És una nit d’erudició, màgia i alegria.
No és una lectura, sinó una mostra individual dels valors amb què va créixer Lithgow, incrustada en el cor d’ell i dels seus tres germans, tal com els va transmetre el seu pare, Arthur Lithgow. Actor, professor, director i historiador de Shakespeare tímid i inquiet que va produir i representar totes les obres que el Bard va escriure mai en una successió de festivals de tot el mig oest, Arthur Lithgow va viure de la seva passió pels escenaris en lloc dels diners i va morir pobre però feliç , transmetent el seu amor per llegir històries en veu alta a l’hora d’anar a dormir al seu fill John, que es va convertir en un actor de molt alt rang.
En Històries de memòria, El senyor Lithgow draga records commovedors del seu pare i explica dos dels seus favorits de la infància que han estat recollits, juntament amb 98 altres, en un desgastat però impagable llibre de 1939 de 1500 pàgines anomenat Tellers of Tales. El llibre és una herència familiar i es poden veure i sentir les empremtes digitals del seu pare a la columna vertebral trencada. El conjunt sobre el qual els explica, il·lustrant totes les descripcions amb calidesa i afecte, és de l’estimable John Lee Beatty i consta d’una cadira amb respatller i un parell de taules petites en un escenari buit. La posada en escena de Daniel Sullivan és mínima, però mou Lithgow dins i fora d’espais magníficament il·luminats que il·luminen l’esperit de la imaginació de l’estrella i accentuen els estats d’ànim de les seves habilitats interpretatives. La resta depèn de l’home que domini el procés durant dues hores sorprenents, deixant els seus espectadors encantats.
La vetllada és, doncs, una adaptació de Lithgow de dues històries, d'un acte cadascuna, separades per un entremès que no trenca l'estat d'ànim de la primera meitat, sinó que us prepara amb ganes per a la segona. Primer arriba la història curta de Ring Lardner de 1925 Tall de cabell, una història de traïció i venjança de les petites ciutats relacionades pel barber de la ciutat mentre recorre tots els aspectes escarpats mentre afaita un client en una cadira de barberia, xafardeja sobre els diversos amics i veïns en un escàndol d’adulteri i assassinat. També hi ha humor, ja que Lithgow proporciona tots els efectes sonors, des de la bufetada de la navalla a la corda fins al clic de les tisores i els pinzells a les patilles i la barbeta. Lithgow ha proporcionat efectes de so per a pel·lícules d'animació i la seva experiència es mostra.
Acte dos, dedicat a un bon canvi de ritme alegre per la ximple inundació de paraules excèntriques de la seva història de P. G. Wodehouse L’oncle Fred Flits By, és prologat per les reminiscències personals de Lithgow de la dificultat del seu pare després de la cirurgia el 2002 quan la seva lectura Wodehouse va il·luminar la depressió del vell i va alleugerir el seu estat d’ànim fins que va morir el 2004.
Parlant de la fragilitat dels seus pares en els seus darrers anys, el seu rostre es fon en una màscara de tristesa i desesperació, i després brilla amb enginy mentre explica en un corrent de jabberwocky la història esbojarrada d’un fop anomenat Pongo Twistleton, la vida ordenada de la qual ciutat es converteix en farsa quan és visitat a Londres pel seu curmudgeonly oncle Fred del país, que culmina amb un viatge a la pintoresca llar d'infància del vell, convertit en una lletja urbanització. Es tracta d’una història capritxosa de la bogeria total de xorros que inclou una tempesta de pluja, un saló de posadors estranys, un lloro i un nerd anomenat el cap rosa que gelifica anguiles.
Amb el risc de semblar excèntric a mi mateix, he de reconèixer que no he trobat cap dels actes exactament el que jo qualificaria d’ fascinant. L’alegria de la producció no són realment les històries, sinó la passió i el gust amb què les explica Lithgow. Des d’un perruquer malvat fins a una noia enamorada fins a una ridícula vídua que posa aires, l’actor transmet dolor, hilaritat i curiositat curiosa amb un abandonament boig. Un minut hi ha una alegre riallada d'Ohio a la veu. Un cop més tard, la seva boca forma un arc i el seu desvaniment es doblega pel centre en un collage de pompositat britànica. Dediques tant de temps a gaudir de la versatilitat de John Lithgow que oblides que les històries són, doncs ... oblidable. I us meravelleu del tsunami de paraules que va aconseguir memoritzar, preguntant-vos com domina la gesta fent-les sonar vuit vegades a la setmana.
Revivint l’art d’explicar històries, respira nova energia i vida a una tradició que s’esvaeix a l’escenari. En John Lithgow: històries de cor només n’explica dos, però et deixa amb ganes de més.
